L’encesa de llums de Nadal en l’any de l’emergència climàtica

De Santa Llúcia (el 13 de desembre) al Black Friday (el darrer divendres del mes de novembre, aquest any el 28 de novembre).

L’inici oficial del període de Nadal a Barcelona evidencia la deriva de les festes de Nadal, que tradicionalment per a la majoria de la població tenien una dimensió principalment cristiana i familiar (i al seu torn s’originaven en les festes del solstici d’hivern precristianes), a unes festes marcadament consumistes. Un període on l’administració pública i el sector comercial s’alien per promoure el consum compulsiu, fins al dia de Reis (sis setmanes!). Per exemple l’Ajuntament enguany gastarà més d’1,5 milions d’euros en promoció del consum indiscriminat en aquest període (vegeu l’Annex).

Font: Pixabay

L’any de l’emergència de “l’emergència climàtica”

Aquesta promoció del consum indiscriminat contrasta amb la creixent preocupació per la problemàtica del canvi climàtic.

A tot el món, un potent moviment global de joves –Fridays for future– ha estat capaç de posar sobre la taula política la situació d’emergència amb la qual ens trobem en la crisi climàtica, i la necessitat d’actuar amb urgència i coherència per part de tots els actors socials per frenar el canvi climàtic. Aquest moviment ha pogut mobilitzar milions de persones a tot el món, i s’ha vist reforçat per altres com Exctinction Rebellion amb una forta vocació d’actuar mitjançant estratègies de resistència civil a l’espai públic.

En resposta a aquest moviment ciutadà el maig de 2019 la Generalitat de Catalunya va declarar formalment l’Emergència Climàtica –una declaració que per ara no ha anat acompanyada d’un pla d’actuació-. L’Ajuntament de Barcelona per la seva banda ha posat en marxa una Taula d’emergència climàtica, i ha anunciat que declararà l’emergència climàtica el pròxim 1 de gener acompanyada d’un seguit de mesures que encara no ha explicat.

És coherent una declaració d’emergència climàtica i la promoció del consum indiscriminat?

En aquest context pren rellevància la discussió sobre la coherència entre la promoció del consum indiscriminat per part de les administracions públiques i la declaració de l’emergència climàtica.

Per fer-ho cal entendre bé quina és la importància relativa d’incorporar el consum en les polítiques de canvi climàtic des del punt de vista de les ciutats.

En el millor dels casos les polítiques municipals de canvi climàtic s’han basat, a grans trets, en l’increment de la producció d’energies renovables, la promoció de la mobilitat menys contaminant, la millora en l’eficiència energètica dels edificis, i l’adopció d’un urbanisme dens i mixt; a més de determinades mesures centrades a l’adaptació de les infraestructures (preparant-les per exemple per esdeveniments climàtics extrems). Aquestes polítiques es modulen amb orientacions més o menys socials (per no deixar enrere ningú) i vinculades a mecanismes de promoció econòmica (per afavorir l’aparició de nous models de negoci).

Totes aquestes mesures són necessàries, sense cap dubte, però són suficients? Un nou estudi, publicat fa poc més de dues setmanes al Journal of Cleaner production ens pot ajudar a respondre aquesta pregunta en el cas de Barcelona.

Lligant l’anàlisi amb la realitat, o el que és el mateix, agafant el toro per les banyes

Com ja hem explicat en altres entrades hi ha bàsicament dues maneres d’entendre quina és la quota de responsabilitat que té una ciutat en la problemàtica del canvi climàtic.

A la tradicional es comptabilitzen -amb matisos- les emissions produïdes al territori de la ciutat (és a dir, les emissions del trànsit, les associades al consum energètic, els residus tractats, etc.). És amb aquesta visió que està feta, per exemple, la diagnosi del Pla Clima de Barcelona 2018-2030. Se li diu comptabilització territorial o de producció.

La nova manera de veure el rol de les ciutats al canvi climàtic es basa en incorporar també les emissions vinculades al consum, és a dir, també es compten els gasos amb efecte d’hivernacle generats en la producció dels productes i serveis que es consumeixen a la ciutat. Se li diu comptabilització del consum.

Per explicar-ho d’una manera planera: a la primera comptabilitat, si volem veure les emissions associades -per exemple- a una línia d’autobús només tindríem en compte les emissions produïdes durant els quilòmetres recorreguts, mentre que amb la segona manera hauríem de comptar les emissions dels kilòmetres recorreguts i també totes aquelles emissions que s’han produït per fabricar l’autobús (encara que s’hagi produït fora de la ciutat amb materials provinents de mig món). El mateix podríem dir de les nostres robes, dels nostres mobles, etc. En la comptabilitat tradicional de les emissions de gasos amb efectes d’hivernacle, les emissions generades quan aquests es produeixen fora de la ciutat no existeixen, en la de consum sí.

Ja es veu que la segona manera és més complicada de calcular, però que també és molt més propera a la “realitat” en ciutats com la nostra. Barcelona no funcionaria sense tots els productes que vénen de l’exterior, i per tant és raonable que si volem entendre – i actuar- per disminuir l’impacte climàtic associat al funcionament de la ciutat, adoptem el segon mètode d’avaluació.

Els números a Barcelona

L’article que s’ha esmentat abans presenta per primera vegada en una revista científica el càlcul de les emissions tenint en compte la ciutat com a consumidora. Ho fa per a 10 ciutats, entre elles Barcelona, i calcula les emissions tant en l’actualitat com en dos escenaris futurs. Els resultats són força rellevants.

Si ens fixem en la situació actual, es pot observar que mentre els nivells utilitzats a la comptabilitat oficial ens diuen que a Barcelona emetem al voltant de dues tones per persona i any -2,16 tones CO2eq/any a l’any 2016-, si comptem les emissions associades al consum, aquesta quantitat és més que triplica.

Per tant queda clar que la nostra part de responsabilitat en la problemàtica del canvi climàtic és més important del que pensàvem, i per tant cal actuar encara més urgentment en l’àmbit de la reducció de les emissions.

A més l’estudi analitza com evolucionarien les emissions en dos escenaris a llarg termini. Què passarà si seguim la tendència dels darrers anys en factors com el creixement econòmic, la millora en l’eficiència energètica, etc. (escenari tendencial)? I què passarà si adoptem mesures més estrictes en les dimensions territorials clàssiques i reforcem l’eficiència en termes d’emissions a la nostra ciutat?

Els resultats són clars:

Si actuem decididament en l’increment de la producció d’energies renovables, les polítiques de mobilitat, l’eficiència energètica dels edificis i la promoció de la ciutat mixta podem reduir força les emissions a Barcelona, i per tant així contribuir a disminuir la crisi climàtica.

Però també, tot i tenint en compte la millora en l’eficiència global de la producció en termes d’emissions:

Si continuem ignorant les polítiques de consum, o pitjor encara continuem promovent com fins ara el consum indiscriminat, totes les millores produïdes dins de la ciutat no seran capaces de compensar l’increment de les emissions associades al consum, i la nostra responsabilitat com a ciutat en la problemàtica del canvi climàtic creixerà cada vegada més.

Conclusions

  • Per primera vegada és possible posar números i vincular el consum de productes a Barcelona amb la contribució de la ciutat a la crisi climàtica. Més de dues terceres parts de les emissions de la ciutat són ja actualment associades als productes i serveis que es consumeixen a la ciutat però es generen fora del nostre territori.
  • És imprescindible aprofundir en les mesures tradicionals de lluita contra el canvi climàtic: promoció d’energies renovables, promoció de l’eficiència, mobilitat sostenible i promoció de l’urbanisme dens i mixt. Totes elles tenen un potencial important per a reduir les emissions a la ciutat respecte la situació actual.
  • Però també és urgent i imprescindible incorporar polítiques de consum que aturin la contribució creixent d’aquest factor al canvi climàtica a la nostra ciutat. Si no ho fem, les polítiques específiques climàtiques seran cada vegada més irrellevants i les emissions associades al consum portaran a què Barcelona sigui cada vegada més part del problema del canvi climàtic i menys de la solució. Les mesures poden ser diverses i cal avaluar bé les seves potencialitats: deixar d’incentivar el consum (ja sigui en campanyes comercials de Nadal indiscriminades, o amb la facilitació d’espais publicitaris a la ciutat per exemple) i al contrari promoure el concepte de consum necessari, al reforç de la integració de criteris de compra pública en relació amb el canvi climàtic, o el reforç de les polítiques de reutilització i economia circular, són alguns exemples.
  • Les polítiques de creixement econòmic i de consum estan vinculades, de manera que és necessari fer entendre a les administracions d’escales superiors que si es volen portar a terme mesures que veritablement afrontin l’emergència climàtica totes elles han de treballar en un marc conceptual que no tingui el creixement econòmic com a objectiu final.

Annex: despeses de l’Ajuntament de Barcelona compromeses directament vinculades a la promoció del consum indiscriminat a la campanya de Nadal de l’any 2019

  • S’ha augmentat fins a 1,2 M€ el pressupost públic d’enllumenat de Nadal, ja sigui mitjançant subvencions parcials o pagant la totalitat de l’import. Les subvencions més importants han estat als carrers amb més recursos: 75.000 € pels llums de Passeig de Gràcia i 46.000 pels botiguers del centre de Barcelona (font).
  • S’ha duplicat fins als 126.000 € la campanya d’atracció de turisme de compres per Nadal (font)
  • S’han destinat 100.000 € extraordinaris per a la promoció del consum al centre de la ciutat (font)

No s’inclouen en aquest apartat les despeses associades a la promoció de consums alternatiu -com les destinades a les activitats vinculades a la fira de consum responsable de plaça Catalunya- o de tipus cultural. Tampoc els ajuts per activitats directament gestionades pels comerciants a través de les associacions respectives, ni d’altres despeses gestionades a partir de despeses de districtes o altres vies més difícils de traçar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s